A camins hi ha bons camins

Resseguint les vores dels marges
van els camins de casa meva,
no gosen trobar nous paratges,
ni tampoc busquen fer drecera.

N’hi ha molts que de flors en van plens,
n’hi ha d’envellits pels esvorancs,
els que marxen enmig del no-res
o de puntetes entre barrancs.

S’escolen per valls i muntanyes,
cap ací i cap allà torcen,
de pujades en fan baixades
i als tombs sorpreses ens mostren.

Els colors canvien amb el temps
i es mesclen esberlant la llum.
Les olors transportades pel vent
disfressen el que era conegut.

La neu el seu rastre esborra
o les fulles s’hi amunteguen
i, tan sols per una estona,
ens pot semblar que no hi eren.

I malgrat tot, es troben allí,
sempre, esperant veure’ns passar,
perquè suposa la seva fi
quan ja tothom els ha oblidat.

Tard o d’hora algú els agafa,
perquè tots ells es comuniquen,
fonent-se en una abraçada
com enamorats que s’estimen.

I, ara, un es troba amb aquell
i l’altre amb el de més enllà
i la xarxa es va estenent
perquè arreu puguem tots anar.

Hi ha qui viatja de pressa
traspassant-los fins l’altra banda
i no recull el que ensenya
el trajecte que l’acompanya.

Aquest neguit per anar enlloc
i, anant-hi, ens passem de llarg...
Tot i que ens quedi un bon tros,
també s’arriba on no es va!